El precinte com a símptoma

Els ministeris es troben immersos en un procés creatiu per idear una nova fórmula que impedeixi que els catalans celebrem el referèndum o referèndum. El 9N el van preveure com una costellada de barri i, malgrat és cert que no tenia validesa jurídica, la realitat els va explotar a la cara. De sobte, més de 2 milions de persones vam anar a votar, i ho vam fer sabent que aquell no era el referèndum definitiu, però ho vam fer contents, il·lusionats i amb la convicció què allò no era una costellada de barri, sabent que estàvem fent història. Van reaccionar tard i malament. La costellada es va convertir en blasfèmia i la seva indiferència en una persecució política. Això ho hem vist i llegit des del 9N de 2014 fins avui. Si hi ha alguna cosa a la qual no estem acostumats és a la resposta de l’Estat. Sempre en negatiu i sempre tard.

La imatge d’aquells a qui s’acusa de màxims responsables polítics de la consulta anant a declarar és per mi d’aquelles imatges que han de quedar per a la història. Des del meu punt de vista és només homologable a l’intent còmic dels cossos de l’Estat desembarcant precinte en mà als col·legis electorals per impedir que la gent voti.

Si d’alguna cosa serveix la reacció que tingui l’Estat respecte el proper referèndum és per posar de manifest que el 9N va ser alguna cosa més que una costellada. El 9N va ser el primer gran avís del poble català que, ja amb les urnes a la mà, va decidir que referèndum o referèndum.