El no a tot i la voluntat santa

Aquests dies m’he dedicat a rellegir Kant. Sempre he admirat la seva confiança en la capacitat dels humans d’escollir el nostre propi rumb plantant batalla a qualsevol intent de l’església o de qualsevol altre poder que intentava condicionar la vida dels ciutadans. Defugint qualsevol tutela exterior que ens aboqui a una infantilització, l’home assoleix la condició adulta, diu Kant. Considerava que qualsevol decisió que hem de prendre navega entre allò “que volem fer” i “allò que hem de fer”. Segons ell aquest dilema és estricament humà, ja que allò que “vol fer” Déu coincideix sempre amb el que “ha de fer”, amb el correcte. Així doncs quan els humans hem de fer que les nostres decisions  o voluntats vagin en la bona direcció, d’això ell en deia voluntat santa, hem d’escollir sempre la raó per davant de l’emoció. “És per això que necessitem l’ètica”, afirmava.

 

Ara permeteu-me un salt en la història. El 28 de novembre de 2011 vam acostar-nos al Congrés dels Diputats amb companys de la Joventut Nacionalista de Catalunya. Aquell dia es discutia i es votava la LOMCE, la llei presentada pel ministre Wert que posava en risc el sistema d’immersió lingüística i que donava la volta al sistema educatiu minvant les possibilitats de progressar d’una bona part dels alumnes amb més dificultat, d’alguna manera s’obria la porta a desmantellar el sistema educatiu tal i com l’havíem entès a Catalunya durant anys. Malgrat no generar consens, és conegut per tots el resultat d’aquella votació.

Set anys després em miro aquest debat des de d’una perspectiva diferent, com a portaveu d’educació del meu grup parlamentari i amb l’absolut convenciment que aquesta llei segueix sent avui una amenaça pel sistema educatiu estatal però molt especialment pel català.

Assumida la necessitat d’evitar que aquesta llei tingui impacte un sol dia més sobre el nostre sistema educatiu, permeteu-me que això em serveixi com a punt de partida per sotmetre el clam de votar noa totes les iniciatives del Congrés dels Diputats a un stress test. Confesso que com a idea pot generar certa tranquil·litat d’esperit, hi ha moments on el cor ho demana per fer evident al govern del PSOE que la situació que vivim a Catalunya, especialment la d’aquells que són fora del país, a la presó o pendents de judici, és una situació injusta i que necessita una sortida política com més aviat millor. Però em pregunto també si no ens estem condemnant a nosaltres mateixos, si no estem deixant escapar l’oportunitat d’acostar-nos a l’objectiu final del procés que vam iniciar, el de construir una Catalunya millor i amb més oportunitats.

 

Amb una subscripció al no a tot acceptem que és millor mantenir una llei fatal per a Catalunya que buscar fórmules per donar estabilitat i seguretat al nostre sistema educatiu en l’immediat. Acceptem també que qualsevol proposta, com sembla que arribarà, per augmentar el salari mínim interprofessional, per exemple, (també dels catalans i catalanes) ha de ser rebutjada. I com aquesta tantes altres mesures que poden ser beneficioses pels ciutadans de Catalunya.

Arribats a aquest punt se’m fa inevitable preguntar si no és contradictori defensar la independència de Catalunya com a instrument per viure millor i empetitir durant el camí les oportunitats dels nostres veïns, pensin com pensin.

Per anar tancant el cercle, val la pena revisar el llegat de Kant per saber com ens pot servir avui, i em pregunto si davant d’aquesta decisió i d’aquest moment tan excepcional el deure d’aquells qui tenim la responsabilitat de representar una part del poble de Catalunya no és una vegada més fer una aposta per la raó. Em pregunto si el més racional no és buscar la manera de fer compatibles les accions i el full de ruta del Govern de la Generalitat, la denúncia de les situacions injustes i els greuges amb una acció política a Madrid que sàpiga aprofitar les oportunitats. Em pregunto si no és bàsicament l’emoció el que ens condueix a votar en contra de qualsevol proposta al Congrés dels diputats fins i tot si aquesta ens beneficia i si no ens cal pensar-ho molt bé per les conseqüències que això pot tenir.

Sempre amb l’objectiu clar en l’horitzó, crec que tenim el deure de buscar fórmules que facin compatible aquest camí que sembla més llarg del previst, amb l’obsessió de trobar propostes que en l’immediat ens permetin a independentistes i no independentistes viure millor.

 

 

 

El precinte com a símptoma

Els ministeris es troben immersos en un procés creatiu per idear una nova fórmula que impedeixi que els catalans celebrem el referèndum o referèndum. El 9N el van preveure com una costellada de barri i, malgrat és cert que no tenia validesa jurídica, la realitat els va explotar a la cara. De sobte, més de 2 milions de persones vam anar a votar, i ho vam fer sabent que aquell no era el referèndum definitiu, però ho vam fer contents, il·lusionats i amb la convicció què allò no era una costellada de barri, sabent que estàvem fent història. Van reaccionar tard i malament. La costellada es va convertir en blasfèmia i la seva indiferència en una persecució política. Això ho hem vist i llegit des del 9N de 2014 fins avui. Si hi ha alguna cosa a la qual no estem acostumats és a la resposta de l’Estat. Sempre en negatiu i sempre tard.

La imatge d’aquells a qui s’acusa de màxims responsables polítics de la consulta anant a declarar és per mi d’aquelles imatges que han de quedar per a la història. Des del meu punt de vista és només homologable a l’intent còmic dels cossos de l’Estat desembarcant precinte en mà als col·legis electorals per impedir que la gent voti.

Si d’alguna cosa serveix la reacció que tingui l’Estat respecte el proper referèndum és per posar de manifest que el 9N va ser alguna cosa més que una costellada. El 9N va ser el primer gran avís del poble català que, ja amb les urnes a la mà, va decidir que referèndum o referèndum.

El segon Salem

Aquests dies s’ha estrenat a Catalunya la darrera obra dirigida per David Yates, Fantastic Beasts and Where to Find Them (Bèsties fantàstiques i on trobar-les). Més enllà de l’entramat principal (i sense voler fer més spoilers dels necessaris) s’hi amaga una lluita entre dos col·lectius. El primer són els mags de la ciutat, és cert que són diferents de la resta de ciutadans però no tenen malícia i reivindiquen la seva manera d’entendre el món. El segon és un col·lectiu de ciutadans que detesta els mags i destina  tots els seus recursos a eliminar-los.

El lema que mou aquests segons és revelador “We need a second Salem” (En referència als coneguts judicis de bruixes a Salem). A aquests no els importa el judici ni tan sols la justícia. No pretenen entendre allò que els fa diferents. No busquen punts de trobada ni acords. Només busquen imposar el seu criteri, marcar perfil, escenificar per deixar clar qui té el poder. No us vull dir qui acaba guanyant, només establir un paral·lelisme sobre què ens toca viure aquests dies.

És sabut per tots que a Catalunya vivim un procés d’alliberament nacional. Els darrers anys hem construït un relat propi capaç d’il·lusionar bona part de la població, hem estat capaços de buscar alternatives per a celebrar consultes que no es podien celebrar i tenim una majoria parlamentària disposada a seguir caminant. La manera en la qual l’Estat espanyol s’ho ha anat mirant ha variat amb el pas dels anys. Primer indiferència, més tard mirades de reüll i finalment amenaces, una actitud francament infantil. En tot cas, ara hem entrat a la darrera etapa la que podríem anomenar El segon Salem. L’Estat ha renunciat a entendre el que passava a Catalunya, ens han mirat sempre amb la mirada d’aquell qui no entén ni ho pretén i ara impotents, amb la sensació de què no ho poden parar opten pel judici polític com a recurs per a espantar el rival.

Aquests dies que ara vindran veurem com PP, PSOE (qui sap si fins i tot el PSC) i C’s votaran a favor del suplicatori a Franacesc Homs, com Carme Forcadell és citada a declarar i com es resolen les imputacions d’Artur Mas, Irene Rigau, Joana Ortega i de tants altres càrrecs electes que han fet el que els votants els demanàvem. Comença l’etapa final on veurem que la política espanyola, com els protagonistes de la pel·lícula de David Yates, no vol entendre, ni escoltar ni comprendre, ja que només té com a objectiu acabar amb els diferents.

[twitter-wall/]

Una base on construir

Les coses noves i les primeres vegades sempre fan respecte. I és normal i està bé que sigui així. Quan a més decideixes fer grans coses tot plegat es fa encara més complicat. La gent del Partit Demòcrata Europeu Català hem decidit reformular l’espai polític central, d’un estat català que està a punt d’arribar, en una Europa que no acaba de saber cap a on va, en un món on tot ens canvia massa ràpid. I tot això no és poc. És molt. I fer-ho no és fàcil però vam decidir que ho volíem fer, sobretot, per una ferma convicció de què hi ha possibilitats reals de construir alguna cosa millor i vam considerar que intentar-ho valia la pena. Això val la pena no oblidar-ho: Hi ha possibilitats reals de construir projectes que ens permetin viure millor.

Ara som al big bang del Partit Demòcrata o sigui que la partida tot just comença. L’espai polític que representem ha estat centrat aquests darrers anys a impulsar el procés d’alliberament nacional i és evident que hem generat alguns buits que d’altres han aprofitat (en alguns casos de manera maldestra) i és cap aquí cap on vull anar.

L’any 2006 CIU va editar i presentar un DVD que contenia un recull dels moments més polèmics del tripartit. L’entrevista de Carod amb la direcció d’ETA, l’esfondrament del túnel del Carmel, caos a l’aeroport del Prat i tants altres hits d’un govern que feia aigües. Sens dubte era un recull de petits escàndols preparats per fer reaccionar a qualsevol elector amb dos dits de front. Sense saber-ho però s’estava construint un relat polític posant el focus en els altres. S’invertia més temps a explicar allò que no érem que no a explicar que volíem que fos el país. Era la primera vegada que la federació estava a l’oposició i això suposo és imputable a la falta d’experiència en fer política des de l’oposició i el desconcert dels responsables polítics de la federació. I és normal i jo no ho hauria fet millor.

És a les eleccions de l’any 2010 quan el partit decideix fer el seu propi relat. Ja no importava que eren o que defensaven els altres .Només quin era el projecte de la federació, quin model de país tenia la gent de CIU l’any 2010 per oferir als ciutadans de Catalunya. La il·lusió i no els retrets. I es va guanyar. I jo tampoc ho hauria fet millor.

Tot això ho explico perquè avui podem tenir la sensació de què ja hi tornem a ser. Que hem perdut força i que no som on érem. Avui no és el tripartit però avui és ERC o avui és l’Ada Colau (que ja no és ni activista ni un tema local) i el que ella representa.

Si repassem els apunts podem arribar a la conclusió que a la Colau no li guanyarà la cursa qui més puntades de peu al genoll li doni, li guanyarà la cursa qui tingui el múscul necessari per ser més ràpid que ella a la cursa. Ara ja sabem que no guanyarem cap cursa criticant a l’adversari per més alt que ho fem ni per més reculls de greuges que presentem. Guanyarem definitivament la cursa el dia que presentem un projecte amb la capacitat d’il·lusionar a la gent com ho va fer el president Mas l’any 2010. El dia que expliquem al país quin és el nostre model el populisme Colauer té els dies comptats. La bona notícia és que ho tenim tot per fer i el vent ens bufa de cara malgrat que no ens ho sembli. Només ens falta mirar llarg i endavant no perdre massa temps en res que no sigui molt important i recordar que som aquí perquè vam dir que valia la pena intentar-ho!