Una base on construir

7 d'octubre de 2016

Les coses noves i les primeres vegades sempre fan respecte. I és normal i està bé que sigui així. Quan a més decideixes fer grans coses tot plegat es fa encara més complicat. La gent del Partit Demòcrata Europeu Català hem decidit reformular l’espai polític central, d’un estat català que està a punt d’arribar, en una Europa que no acaba de saber cap a on va, en un món on tot ens canvia massa ràpid. I tot això no és poc. És molt. I fer-ho no és fàcil però vam decidir que ho volíem fer, sobretot, per una ferma convicció de què hi ha possibilitats reals de construir alguna cosa millor i vam considerar que intentar-ho valia la pena. Això val la pena no oblidar-ho: Hi ha possibilitats reals de construir projectes que ens permetin viure millor.

Ara som al big bang del Partit Demòcrata o sigui que la partida tot just comença. L’espai polític que representem ha estat centrat aquests darrers anys a impulsar el procés d’alliberament nacional i és evident que hem generat alguns buits que d’altres han aprofitat (en alguns casos de manera maldestra) i és cap aquí cap on vull anar.

L’any 2006 CIU va editar i presentar un DVD que contenia un recull dels moments més polèmics del tripartit. L’entrevista de Carod amb la direcció d’ETA, l’esfondrament del túnel del Carmel, caos a l’aeroport del Prat i tants altres hits d’un govern que feia aigües. Sens dubte era un recull de petits escàndols preparats per fer reaccionar a qualsevol elector amb dos dits de front. Sense saber-ho però s’estava construint un relat polític posant el focus en els altres. S’invertia més temps a explicar allò que no érem que no a explicar que volíem que fos el país. Era la primera vegada que la federació estava a l’oposició i això suposo és imputable a la falta d’experiència en fer política des de l’oposició i el desconcert dels responsables polítics de la federació. I és normal i jo no ho hauria fet millor.

És a les eleccions de l’any 2010 quan el partit decideix fer el seu propi relat. Ja no importava que eren o que defensaven els altres .Només quin era el projecte de la federació, quin model de país tenia la gent de CIU l’any 2010 per oferir als ciutadans de Catalunya. La il·lusió i no els retrets. I es va guanyar. I jo tampoc ho hauria fet millor.

Tot això ho explico perquè avui podem tenir la sensació de què ja hi tornem a ser. Que hem perdut força i que no som on érem. Avui no és el tripartit però avui és ERC o avui és l’Ada Colau (que ja no és ni activista ni un tema local) i el que ella representa.

Si repassem els apunts podem arribar a la conclusió que a la Colau no li guanyarà la cursa qui més puntades de peu al genoll li doni, li guanyarà la cursa qui tingui el múscul necessari per ser més ràpid que ella a la cursa. Ara ja sabem que no guanyarem cap cursa criticant a l’adversari per més alt que ho fem ni per més reculls de greuges que presentem. Guanyarem definitivament la cursa el dia que presentem un projecte amb la capacitat d’il·lusionar a la gent com ho va fer el president Mas l’any 2010. El dia que expliquem al país quin és el nostre model el populisme Colauer té els dies comptats. La bona notícia és que ho tenim tot per fer i el vent ens bufa de cara malgrat que no ens ho sembli. Només ens falta mirar llarg i endavant no perdre massa temps en res que no sigui molt important i recordar que som aquí perquè vam dir que valia la pena intentar-ho!

Sergi Miquel Valentí
Article Publicat a Nació Digital el 25/12/2016
COMPARTEIX
COMPARTEIX
COMPARTEIX
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *